Fuselatge autosostingut

Un fuselatge autosostingut, cos autosostingut o cos portant és un tipus d'aeronau amb ales fixes en la qual el fuselatge o cos principal de l'aeronau produeix la força de sustentació. A diferència d'una ala voladora, que és un ala amb un fuselatge mínim o inexistent, un fuselatge sustentador pot ser imaginat com un fuselatge que gairebé no posseeix ales. Mentre que en una ala voladora s'intenta maximitzar l'eficiència de creuer a velocitats subsòniques mitjançant l'eliminació de les superfícies que no aporten a la sustentació, en els fuselatges de sustentació en general es minimitza la força d'arrossegament i l'estructura de l'ala per a vols a velocitat subsònica, supersònica, i hipersònica, o en la reentrada atmosfèrica de naus espacials. Tots aquests règims de vol signifiquen desafiaments per a l'estabilitat del vol.

Els conceptes avançats d'avió espacial en la dècada de 1990 i 2000 va fer ús de dissenys de fuselatge autosostingut. Alguns exemples inclouen el HL-20 Personnel Launch System (1990) i l'avió espacial Prometheus (2010). El Dream Chaser, una extensió de la tecnologia del HL-20, està en desenvolupament com un dels tres vehicles que podrien transportar persones nord-americanes a l'Estació Espacial Internacional.[1]

L'empresa Martin Aircraft Company va construir el X-24 com a part d'un programa militar experimental americà entre 1963 i 1975
Els fuselatges autosostinguts X-24A, M2-F3 i HL-10
  1. «NASA Dryden fact sheet - lifting bodies». Arxivat de l'original el 2014-02-28. [Consulta: 2 maig 2014].

Developed by StudentB